CIUDAD DORMIDA

(Este poema es una imitación de "Ciudad sin sueño", de Federico García Lorca.)

Nadie despierto por el aire. Nadie, nadie.

Todos duermen.

Salen a la calle los espíritus y las almas incomprendidas.

Se llevarán a aquellos que no sueñen

y quien trate de huir quedará por siempre atrapado

en las garras de las alcantarillas olvidadas.

Nadie despierto por el mundo. Nadie, nadie.

Todos duermen.

Un perro le ladra a la luna muerta

y despierta a los difuntos

porque dice que su amo no vuelve;

el niño invisible que le acompaña quiere callarlo,

y le clava el cuchillo de la muerte.

La vida es pesadilla. ¡Por Dios, tened cuidado!

Tropezamos cuando despertamos, y caemos sobre el hielo

o nos partimos el alma huyendo de la muerte.

Pero no hay recuerdo, no hay nada:

solo sueño. El amor cierra los ojos

igual que la noche a sus víctimas.

Y al que le pese dormir dormirá sin descanso,

y quien no tenga descanso dormirá aunque le pese.

Un día

despertarán todos los cadáveres

y los animales

perseguirán a aquellos que creían ser sus dueños.

Otro día

las rosas nos clavarán sus espinas

y aunque caminemos sobre la cuerda floja de la prudencia,

sabremos que era mejor quedarnos soñando.

¡Por Dios, tened cuidado!

A los que aún creen que a los pies de su cama viven monstruos,

a aquel muchacho que teme que salga la luna,

o a aquel difunto que desvela a sus compañeros de noche,

hay que dejarles donde empieza la locura,

donde la puerta a lo irracional se abre,

donde los afortunados se quedan para siempre

y la brisa de los fantasmas nos hace cosquillas.

Nadie despierto por el aire. Nadie, nadie.

Todos duermen.

Pero si alguien abre los ojos,

¡azotadlo, compañeros, azotadlo!

Hay un paisaje de pupilas cerradas

y deseos que vuelan entrelazados.

Nadie despierto por el mundo. Nadie, nadie.

Ya lo he dicho.

Todos duermen.

Pero si alguien decide quedarse a este lado,

abrid las ventanas para que vea lo que es la vida:

copas falsas, veneno y la calavera de los teatros.

NI EL TEU REFLEX

(Aquesta narració va guanyar el segon premi del 8è concurs de relats breus Bolleré, de Blanes.)

- Veig que altre cop ets aquí. Avui véns més tard que de costum.

- Ho sé, he estat amb els meus amics fent un volt.

- Amb els amics, oi? Se’t veu a la cara, sí, sí.

- No em vacil·lis.

- No et vacil·lo. Saps perfectament de què parlo.

- No, no ho sé.

- I tant que ho saps. Has tornat a veure-la.

- Què sabràs tu. Ni que m’acompanyessis a tot arreu. No vagis d’entesa perquè només saps de mi el que t’explico.

- Em sembla que t’equivoques. Però vaja, que ja no cal que responguis, ja m’ho has afirmat.

- Calla i deixa’m dormir. Cada nit la mateixa història, tu. N’estic bastant fart.

- Ja m’estranyava a mi tenir una conversa tan llarga... Apa, vés a dormir, a sobre que em preocupo per tu...

Al matí següent vaig tornar-ho a intentar, peròno m’escoltava. Llavors en Bruce tenia trenta-tres anys. M’amoïnava molt amb tot el que feia. Cada dia arribava més tard a casa i això que vivia sol. Vaja, vivia amb mi, però la veritat, és com si no hi fos. Sempre m’havia sentit abandonada al seu costat. Només existia quan li interessava i no li solia interessar mai.

- Avui també? Ets boig. De veritat que ets boig. Sé el que li estàs fent a aquesta noia.

- Tu no saps res, sempre igual. No sé perquè encara ets aquí. Eh que no t’he demanat ajuda? Doncs calla. Sé el que em faig i amb això n’hauries de tenir prou.

- De veritat creus que confio en tu? Ets un ésser miserable.

- Però què dius? Què dius? Deixa’m en pau, ets increïblement estúpida. Tinc una edat ja com perquè ningú em vigili. I menys si no t’ho demano.

- Saps perfectament que em necessites. Si estàs segur que el que estàs fent és correcte, perquè et poses a la defensiva? Si algun cop em fessis cas pararies.

- Bah.

No em va dir res més. Després d’aquella conversa vam estar dies sense parlar-nos. Ni tan sols jo, que sempre era qui li treia les paraules amb calçador, vaig fer el mínim gest d’interessar-me per ell. Il·lusa de mi, pensava que reflexionaria i que en algun moment em vindria a buscar.

Van passar dues setmanes i realment va ser el primer cop a la vida que m’havia desentès completament d’ell. I no en sabia res. Ja no feia l’esforç d’assabentar-me del que feia, però en el fons sabia que m’estava equivocant. Sentia que el meu deure era estar-li a sobre. Així que un dimecres vaig decidir tornar a la rutina de molestar-lo.

- Veig que ets un independent de la vida. Com et va sense mi?

- Verge santa... Pensava que havies desaparegut per sempre.

- Jo també m’alegro de veure’t, eh? Ets un desagraït.

- Idiota. Avui hem coincidit amb la Brittany al metro.

- L’has seguit sense que et veiés. Què vols, algun dia havia de trobar-te.

- Ets increïble. Fa dues setmanes que no em fas cap cas i ara tornes pensant, com sempre, que ho saps tot?

- Bruce, fa trenta-tres anys que sóc al teu costat. Sembla mentida que encara m’intentis enganyar. Deixa la Brittany en pau. No la segueixis. Avui he vist com miraves les fotos que li has fet aquests dies.

- L’estimo, no ho puc evitar. Vull conèixer-la bé. I tenir fotos seves em calma de pensar que encara no és meva.

- Ja ho sé, tot això. Però afluixa o tornaràs on ja eres, i aquest cop ningú te’n traurà. Ni xantatges, ni res. Ara ja saben qui ets.

- Tanca la boca o de veritat que no sé què faré. Odio arribar a casa només pel fet que sé qui hi seràs tu molestant-me amb les teves preguntetes i comentaris de setciències. Sembles la meva mare.

- De debò m’acabes de treure el tema de la teva mare? Si aixequés el cap algun dia i et veiés...

- QUÈ? EH? QUÈ!

- DONCS VEURIA LA CARA DEL SEU ASSASSÍ. Veuria la cara del seu propi fill mentre li clavava aquell ganivet al cor. No mereixes estar viu i ho saps. Només em tens a mi. Estàs sol. I el teu pobre pare... Sort que no va viure per explicar el que li vas fer a la seva dona. Ets un psicòpata.

Se li encenia la cara poc a poc, tenia els ulls plorosos però ben oberts. De sobte va fer un crit esgarrifós i va començar a donar cops de puny a la paret.

- DEIXA’M EN PAU! DEIXA’M ESTAR JA! ETS UN INFERN -va abaixar la veu, però seguia parlant-me amb ràbia.- La meva mare era una hipòcrita sense cor. Una adúltera. Va humiliar el meu pare fins i tot després de mort. Mereixia el que li vaig fer, i tu ho saps. A més, ja vaig pagar pels meus actes.

- Ostres sí, mira... nou anys de presó. Vas tenir sort de tenir contactes i una pistola. Si no fos per això, encara series entre reixes, i t’hi quedaries per sempre. No siguis imbècil. Fa tan sols sis mesos que en vas sortir i ja hi tornem a ser.

- No inventis... No inventis. Estic refent la vida que tenia. Mai m’he penedit d’haver matat la meva mare.

- Refent? Tu no eres així. Entenc que passessis una infància dura, però de debò creus que aquesta és la manera? Fes-me cas ara que hi ets a temps.

- Mai te n’he fet i seguiré sense fer-te’n. No sé perquè no em deixes en pau. No sabia que algú podia arribar a ser tan pesada com tu. Et creus policia federal per haver vist unes fotos i no arribes a la sola de la sabata d’un detectiu de pacotilla.

- Llavors admets que tens alguna cosa a amagar.

- No admeto res. Deixa’m. Me’n vaig a dormir.

Doncs sí, l’home que m’acompanyava sempre era un assassí. Quan el van ficar a la presó no tenia antecedents, ni havia tornat a cometre cap crim posteriorment. Però llavors ja era un assassí. I estava sol. I malament del cap. Mai havia sigut del tot normal per la infància que li havia tocat viure, i l’últim recurs que tenia, jo, no havia estat considerat en cap ocasió. No vull fer-me la imprescindible, però si algun cop m’hagués fet cas no hauríem arribat a on érem. I les coses anaven a pitjor.

- La Brittany i jo hem quedat per fi. Vindrà a dinar demà a casa –em va explicar de cop un vespre.

- Felicitats, ho has aconseguit.

- Sarcasmes fora. No tinc intenció de fer-li res. No donis les coses per fetes. Només vull parlar amb ella.

- Segur, segur... –em feia la indiferent, no fos cas que fos la tècnica perquè em fes cas d’una maleïda vegada.

- Mira, més et val no aparèixer quan ella sigui aquí.

- Ah, ara entenc perquè em parles. Per demanar que fugi. Res que no hagi fet vuitanta milions de cops abans. Tot plegat, si em quedo no em faràs cas...

- Així m’agrada. Ni el teu reflex vull veure.

Ni el meu reflex...

- Ho sabia. Sabia que hi tornaries. Deus estar content. Un cop més t’has equivocat per culpa de la teva bogeria. Calla, ara em toca a mi. No en tenies prou amb la mort de la teva mare. I ara tornes a ser aquí. Assegut, quiet, sense res, com sempre. Sol, com sempre, des d’aquell dia en què vas decidir en quin moment la dona que t’havia estimat sempre havia de deixar-nos. Només em tens a mi, que no és res estrany. Però torna’m a recordar. Per què ets aquí? No, no cal que m’ho diguis. Si ja ho sé tot. Aquell maleït dijous que la pobra Brittany va accedir a dinar a casa teva. Sé que va arribar somrient i tu la vas rebre amb els braços oberts. La vas fer passar al menjador, on us esperaven dues copes de vi i un plat amb fuet. Vau parlar durant una estona. Fins que vau anar cap a la taula. Li vas servir aquell pollastre a la llimona al forn. Moviment intel·ligent. Sabies que era el seu plat preferit perquè l’observaves cada dilluns demanar-lo al restaurant de la cantonada. I per fi, mentre menjàveu aquell coulant de xocolata, t’hi vas declarar. Estaves molt nerviós. Però vas dir que senties coses per ella. El pitjor et va venir a sobre. Tot va canviar quan ella et va dir que estava promesa. Com es deia ell? Bradley? Feia tres anys que sortien. Vas demanar-li disculpes i vas dir que anaves al lavabo. Quan vas tornar, a aquell menjador s’hi respirava una tensió que tu podries haver tallat dient-li que marxés. Però no. La vas agafar pel coll i la vas portar contra la paret. La vas escanyar. Li vas cridar coses horribles. “ETS UNA PUTA. M’HAS DESTROSSAT LA VIDA.”, mentre ella feia crits afogats sense cap missatge. La vas llançar al sofà dient-li que no escaparia de tu. Així, ella, paralitzada de la por que tenia, et va veure agafar el gerro del moble. I la vas matar trencant-l’hi al cap. Abans de fugir, et vas mirar al mirall. Allà era jo. Innocent, pensaves que estaves sol. I no només hi eraaquell dia infernal. Jo era la persona que t’observava cada dia des de darrere d’aquell mirall. Cada cop que t’hi miraves hi era present. Jo era aquella veu que sonava al teu cap dient-te que t’aturessis. Jo era aquella mala sensació a l’estómac després de cada foto que li feies a la Brittany. Però mai m’has escoltat. “No vull veure ni el teu reflex”, em vas dir. Hi havia un problema, que el meu reflex era també el teu. Jo era part de tu, ho sóc i ho seguiré essent. Per molt inhumà que siguis, no et podràs deslliurar de mi, ni ara empresonat. T’hauria de fer mal l’ànima de tot el que has fet. Però jo em rendeixo. Veig que ningú t’ha ensenyat mai a fer cas a la teva consciència.

Y ENTONCES EL LOCO COGIÓ UNA PLUMA...

POEMA I

Y ese día me dijiste que aún piensas en ella,

Y empecé a morir,

A morir por dentro, a morir poco a poco,

A callar sin prisa…

A enfermar despacio,

A empeorar sin reposo.

POEMA II

Tú no lo sabías,

Eso que me cerraba los ojos,

Lágrimas enteras,

Palabras a remojo,

En aguas sombrías,

Por miedo a que te fueras.

POEMA III

De nuevo sentada en el prado,

Nadie más que yo,

Sueño otra vez lo mismo,

Nada distinto al pasado,

Nadie más loca que yo.

POEMA IV

En un ataque de locura,

Te dije que te quería,

Y todavía me acuerdo.

Tus pasos cercanos al cielo,

Dijiste que pensarías,

Pasaron los años y aún hay silencio.

POEMA V

Estación antigua,

Llena de caminos cerrados,

Ya no pasan trenes.

Están todos cansados.

Y de fondo, una brisa ambigua,

Una brisa de verano,

Y tú que no vienes.

POEMA VI

No sabes quién eres,

Y me pierdo yo también,

En un enigma impar,

En un cambio de tema.

En un desconfiado

Que ni debe imaginar,

Que es sin querer,

La razón de este poema.

ESTIU

            Amèrica no fa olor. O almenys això és el que recordo. Amèrica flaira a tot i no flaira a res, i penso que va passant el temps i, tot i no desprendre cap flaire, mai fa la mateixa olor. Amèrica emana totes les aromes del món alhora, tant les agradables com les desagradables. De crispetes, de gespa tallada, de motor de cotxe, de vuit hores treballades, de carretera... Els pobles petits desprenen essències campestres barrejades amb aires de ciutat, però per mi, no fan olor de res. Les grans ciutats emanen la fragància de la grandesa i la fredor amb un toc de perfum d’enveja a les zones on creixen els arbres, però per mi, no fan olor de res.

            Potser és per això que quan no oloro res, penso en Amèrica. Recordo el petit municipi de Niles, i l’església de Buchanan. La flaire de les carreteres que tallaven les extensions conreades, l’aroma de les cançons de country que s’escapaven per la finestra del cotxe. També penso en Chicago, La Ciutat Dels Vents que transporten d’un barri a l’altre les il·lusions dels seus ciutadans i les olors insípides, incolores i invisibles de totes les coses que hi ha. Igual que els colors es fonen en el negre, les olors es fonen en res. Sí, potser és per això que quan no oloro res, penso en Amèrica. O no. És possible que tingui tanta passió per recordar-la que el meu olfacte hagi oblidat el que sabia per no haver de buscar la seva memòria en cap fragància concreta, i així poder pensar-hi sempre. Sí, deu ser això. Per al meu cor, Amèrica no fa olor.

ÉL ERA LA VIDA

(Aquest poema va guanyar el segon premi del Concurs de Poesia de Sant Jordi 2015 de l'INS Serrallarga, després de ser publicat en aquest blog.)

Sólo me lo encontraba a veces,

su voz sonaba desgastada.

Le entregó su vida a la suerte,

mas la suerte ya estaba echada.

Intentaba verle la cara,

pero algo se la cubría:

quizá el insomnio en su cama,

o el hastío de sus días.

- Ya no hay demanda de verdades,

ni alusiones a nuestros sueños;

que hoy la cosa va de clases,

y en la más baja sólo hay miedo. -

Mi amigo a veces se hunde,

se ahoga en el humo de sus tardes.

Mi amigo es igual que la lumbre

del fuego oscuro que no arde.

Suele perderse entre pantallas,

aunque es muy fiel a su camino.

Pero no cree aquellas palabras

de que es dueño de su destino.

Le vi ya hace mucho tiempo,

y su mirada entristecida

cargaba con el peso muerto

del funeral de su sonrisa.

Es paradigma de la vida,

de la caída de un imperio,

y del dolor por la injusticia,

por la opacidad y el misterio.

Odio saber que en él hay llanto,

frustrante, duro y silencioso.

Quiero liberarle las manos

y brindarle luz a su rostro.

Mi amigo es como la existencia,

tan mágica y tan potente.

Por momentos, una comedia,

en general, guerra insistente.

Le vi, y no me dijo nada,

pero con nada le entendía.

Pues de verle, me pesa el alma,

y a veces me duele su vida.

VIDA PERFECTA

Me gusta la mañana. Bueno, en realidad no demasiado, porque nunca amanezco contenta, pero en el fondo me gusta empezar el día. También el mediodía y la tarde, y volver a casa por la noche después de una larga jornada. Me gusta el orden y el concierto, y los conciertos, y la música. Me gusta ser incoherente a veces, o siempre, siempre y cuando no comporte ningún problema. Me gusta ser útil para la gente y vaga cuando estoy sola. Suelen gustarme las películas de superhéroes, ya que plasman una situación real que en la realidad no existe. Me gustaría ser Batman, por ejemplo, aunque me den miedo las alturas y no tenga fuerza para llevar un traje así. Pero me gusta esforzarme. Eso sí, sólo cuando me interesa de verdad. Me gusta el chocolate, la tarta selva negra es mi favorita.

Me gustan los Beatles, Maldita Nerea, Demi Lovato. Las melodías a las que suelo calificar como “un tanto misteriosas”. De hecho me gusta todo lo misterioso, con la condición que tenga una base real. Me explico: la astrología, las ciencias ocultas, los mensajes subliminales, el subconsciente humano. Son cosas que me alucinan, sin embargo sé poco de ellas. No creo en psicofonías, fantasmas, zombis y seres de esa calaña, pero me gusta caminar por casa con las luces encendidas, y en el caso de estar sola, cantar para calmar el silencio, y no mirar por las ventanas de noche. Por si acaso sale algo raro. Por cierto, me gusta dormir tapada, y con calcetines casi hasta el cuarenta de mayo.

Me gusta pensar, los acertijos, la filosofía y Cristiano Ronaldo. Me gusta encontrar el lazo que ata los cabos. Dicho esto, me gusta la filosofía de Cristiano Ronaldo: “Tu amor me hace fuerte, tu odio me hace imparable”. Me encantan las palomitas de microondas, casi tanto como las películas de Batman. ¿Otra vez? Sí, otra vez. Me gusta Batman. Me gusta estar enamorada. Lo estoy (de alguien que existe, claro) y no tengo planes de dejar de estarlo. Me gustan los “para siempres” que de momento permanecen. Me gusta investigar y saber. Me gusta el baloncesto y el fútbol, ser determinante en los partidos que juego. Me gusta valorar y ser valorada. Me gusta recordar los sueños, y soñar. Me gustan las oraciones con mensaje, así que, para acabar, os dejo esta: “Vivimos en una época de móviles inteligentes y de personas estúpidas”.