TERRA ESTIMADA

La meva terra s'aixeca
amb el sol sortint de l'aigua,
que pica puntual els vidres
de totes les seves cases.
Com qui enceta un llibre,
s'obren les persianes,
i com cada dia nou,
comença la batalla.
La meva pàtria és cantautora
del futur i l'esperança.
La melodia que ella escriu
lidera la seva dansa.
Catalunya ja és en peu,
amb el foc a la mirada,
la rebel·lia del seu mar
i actitud de capitana.
Quan el sol ja brilla més,
alegre i incasable,
la gent unida empeny,
cap al cim de la muntanya.
Mira molt amunt,
conscient però il·lusionada,
amb els peus adolorits,
però l'ànima sempre intacta.
Catalunya és el soldat
en una guerra inacabable,
ferida, mai de mort;
i molt més forta encara.
Sona una melodia
quan ja ha caigut la tarda,
i, mentre el món l'escolta,
la meva terra canta.
Pàtria treballadora,
tot i tenir les mans cansades.
Poble somiador,
malgrat que la nit sigui llunyana.
El demà de Catalunya
és el timó d'una barca:
té la força d'un tifó
i desafia les onades.
Quan el cel ja s'enfosqueix,
torna la llum a casa,
a la nit les mans fan mal
i les sabates estan gastades.
Catalunya té tots els colors,
també totes les paraules.
Catalunya és tot esforç
i orgull de vides enfeinades.
La lluna corona el cel,
i les finestres, ja tancades,
guarden tot el que sento
per la meva terra estimada.

BARCELONA

Aquest text és la reproducció d'una conversa real amb un nen de 12 anys, no és fruit de la imaginació ni d'un intent de ser emotiva. Espero que serveixi per adonar-nos que, al cap i a la fi, tots ens fem les mateixes preguntes, fins i tot els més petits.

(Sento no haver pogut contestar a tot el que et passava pel cap. Tant de bo algú tingués la resposta, o la solució, de veritat.)

Si alguna cosa em trenca més l'ànima

que veure patir Barcelona,

és no poder explicar-li al meu amic,

que és només un nen,

que el que ha passat no té explicació.

Em diu que a la Rambla hi havia el seu cosí,

que per sort va poder fugir d'allà,

em diu que està feliç perquè segueix viu,

però que mai s'havia preocupat tant.

M'explica que avui ha anat a veure’l,

que el seu cosí té la meva edat, i que no pot imaginar-se

que algú tan despert hagi pogut estar tan a prop

de deixar d'estar-ho.

Em diu que per què han fet això. No entén res.

"Matar és la seva religió?", pregunta.

De veritat, no sé què contestar-li.

M'explica que el cosí del seu amic ha mort.

Es corregeix: "L’han matat".

Que quan ho va saber no va poder aguantar-se les llàgrimes.

Que l’havia conegut feia uns dies,

i que no pot creure que ja no hi sigui.

Em demana que li expliqui si tenia alguna culpa,

si el simple i maleït fet de trepitjar la Rambla

just en aquell moment

el va convertir en algú que mereix morir.

Jo no puc donar-li més que unes paraules de suport,

i em mira expectant, però el que no sap,

és per què algú adult entén fins i tot menys que ell, que és només un nen.

Es lamenta perquè "justament va haver de ser a les Rambles,

on hi ha sempre més gent.

Ho han fet amb mala fe".

Amb molt mala fe, amic meu...

Em dol que algú tan jove

es vegi obligat a intentar entendre tant,

perquè li ha arribat un vídeo de l'atemptat,

i necessita respostes.

"Però, qui grava això? Per què ho envien?"

No ho sé. Sembla que no hi ha amor. Només sang freda.

"Si fossin els seus amics, els seus familiars,

segur que no ho haurien enviat a ningú.

No entenc per què ho fan", es lamenta.

I per un moment, mira al no-res i sospira.

Però després,

em somriu,

i em diu que almenys hi ha gent bona,

que hi ha hotels i restaurants que han obert les seves portes a tots,

taxistes, advocats i psicòlegs que ajuden sense demanar res,

que hi ha donacions massives de sang,

que tothom s'ha mogut per Barcelona,

que els policies s'estan jugant la vida

per aquells que ja no la tenen.

Em pregunta si crec en Déu.

"No ho sé", li responc, "no penso en Déu ara mateix".

I és cert, jo crec en Barcelona,

encara que costi, segueixo creient en la humanitat,

crec que superarem això.

Crec que no s'ha de tenir por,

tot i que ara estic espantada.

Crec que aquesta ciutat s’aixecarà,

i ningú, ni absolutament res,

podrà aturar-nos mai.

Barcelona, ​​ets forta. T'estimo. 

YO SÉ...

Yo sé que tú me querías,

me querías poco a poco,

me querías a destiempo,

y a veces a reloj roto.

Me querías puntual,

me quisiste muy, muy pronto,

me querías un momento,

me quisiste sólo un trozo.

Siempre a contrarreloj,

me querías un segundo,

y luego, en tus tiempos muertos,

quisiste parar mi mundo.

Todo a cámara rápida,

pausando si tú querías,

en instantes alternados,

muy raudo y muy deprisa.

Pero, sí, al fin y al cabo,

yo sé que tú me querías.

Yo sé que tú me querías,

me querías a pedazos,

nunca me quisiste entera,

me quisiste siempre a plazos.

Me querías no sincera,

sólo a guión escrito.

A palabra predecible,

y a besos escondidos.

Me querías desalmada,

sin voz y sin decisiones,

me quisiste secundaria,

y tan sólo en ocasiones.

Me querías en secreto,

me querías de mentira,

me quisiste disfrazada,

y a tus pies, si lo pedías.

Pero, sí, al fin y al cabo,

yo sé que tú me querías.

Yo sé que tú me querías,

me querías invisible,

encerrada bajo llave

en tu orgullo inaccesible.

Siempre entre cuatro paredes,

me quisiste sólo a oscuras,

a la luz de tu vergüenza,

y encajada entre tus dudas.

Me querías bien tapada,

escondida de las luces.

Me querías sin protesta

en tus momentos de cumbre.

Nunca, nunca en mi regazo,

sólo al filo de tus labios,

me quisiste en las ficciones

que tus egos inventaron.

Pero, sí, al fin y al cabo,

yo sé…

Yo sé que no me querías,

ni en tus casualidades,

sólo a ratos, y tampoco;

sin sonrisas ni verdades.

Me querías como a un premio,

sé que sólo fui una meta,

y una vez me conseguiste,

terminaste la carrera.

Me querías colocada

siempre tras la cristalera,

y que mi mirada fría

exagerara quién eras.

Querías que yo sintiera

lo justo y lo suficiente.

Te quisiste en mi cabeza

sólo para retenerme.

Me querías con la vista,

no miraste nunca dentro;

con el corazón cerrado

y los ojos poco abiertos.

Me querías sin pasado,

sin futuro y sin presente

me trataste de importante

y me engañaste, como siempre.

Porque, si al fin y al cabo,

a veces no soy ni mía,

¿cómo quieres que sea tuya,

cubierta de tus manías?

A tus órdenes ya nunca,

no seré más tu alegría.

Porque, no, al fin y al cabo,

yo sé que no me querías.