Aquest text és la
reproducció d'una conversa real amb un nen de 12 anys, no és fruit de la
imaginació ni d'un intent de ser emotiva. Espero que serveixi per adonar-nos
que, al cap i a la fi, tots ens fem les mateixes preguntes, fins i tot els més
petits.
(Sento no haver pogut
contestar a tot el que et passava pel cap. Tant de bo algú tingués la resposta,
o la solució, de veritat.)
Si alguna cosa em trenca més
l'ànima
que veure patir Barcelona,
és no poder explicar-li al
meu amic,
que és només un nen,
que el que ha passat no té
explicació.
Em diu que a la Rambla hi
havia el seu cosí,
que per sort va poder fugir
d'allà,
em diu que està feliç perquè
segueix viu,
però que mai s'havia
preocupat tant.
M'explica que avui ha anat a
veure’l,
que el seu cosí té la meva
edat, i que no pot imaginar-se
que algú tan despert hagi
pogut estar tan a prop
de deixar d'estar-ho.
Em diu que per què han fet
això. No entén res.
"Matar és la seva
religió?", pregunta.
De veritat, no sé què
contestar-li.
M'explica que el cosí del
seu amic ha mort.
Es corregeix: "L’han
matat".
Que quan ho va saber no va
poder aguantar-se les llàgrimes.
Que l’havia conegut feia uns
dies,
i que no pot creure que ja
no hi sigui.
Em demana que li expliqui si
tenia alguna culpa,
si el simple i maleït fet de
trepitjar la Rambla
just en aquell moment
el va convertir en algú que
mereix morir.
Jo no puc donar-li més que
unes paraules de suport,
i em mira expectant, però el
que no sap,
és per què algú adult entén
fins i tot menys que ell, que és només un nen.
Es lamenta perquè
"justament va haver de ser a les Rambles,
on hi ha sempre més gent.
Ho han fet amb mala fe".
Amb molt mala fe, amic meu...
Em dol que algú tan jove
es vegi obligat a intentar
entendre tant,
perquè li ha arribat un
vídeo de l'atemptat,
i necessita respostes.
"Però, qui grava això?
Per què ho envien?"
No ho sé. Sembla que no hi
ha amor. Només sang freda.
"Si fossin els seus
amics, els seus familiars,
segur que no ho haurien
enviat a ningú.
No entenc per què ho
fan", es lamenta.
I per un moment, mira al
no-res i sospira.
Però després,
em somriu,
i em diu que almenys hi ha
gent bona,
que hi ha hotels i
restaurants que han obert les seves portes a tots,
taxistes, advocats i
psicòlegs que ajuden sense demanar res,
que hi ha donacions massives
de sang,
que tothom s'ha mogut per
Barcelona,
que els policies s'estan
jugant la vida
per aquells que ja no la
tenen.
Em pregunta si crec en Déu.
"No ho sé", li
responc, "no penso en Déu ara mateix".
I és cert, jo crec en
Barcelona,
encara que costi, segueixo
creient en la humanitat,
crec que superarem això.
Crec que no s'ha de tenir
por,
tot i que ara estic
espantada.
Crec que aquesta ciutat
s’aixecarà,
i ningú, ni absolutament res,
podrà aturar-nos mai.
Barcelona, ets forta.
T'estimo.
