(Aquests poemes van guanyar el primer premi del Concurs de Poesia de Sant Jordi 2014 de l'INS Serrallarga.)
Un dia emprenguí un viatge,
sense haver de decidir
ni data de tornada,
ni equipatge, ni destí.
Passaren anys i mesos
i segueixo viatjant.
Del vaixell de la vida
me’n vaig fer la comandant.
Potser sóc massa nova
en això de viure aquí,
però aquesta aventura
sembla feta per a mi.
Em quedo amb l’experiència
del dolor dels meus errors,
que els qui més cops aprenen
són els més grans guanyadors.
Comissària de vida,
he lluitat contra la por.
No tinc mai res a perdre,
si no em moc serà pitjor.
Només puc agrair-li
a qui m’hagi fet venir,
que el millor que m’ha passat
és emprendre aquest camí.
Parla’m en silenci,
digue’m què enyoraves.
Què és el que buscaves
que en vida et va mancar?
Quan la nit comenci,
no deixis que dormi.
Entra en el meu somni,
que jo et deixo passar.
Pena incolora,
que va turmentar-te.
Què va fer llançar-te
en tan fosc infinit?
Has marxat tan d’hora...
És que algú et cridava?
Quina era la lava
que t’incendiava el pit?
I ara, aquí a la vida,
segueixo buscant-te,
plorant, recordant-te:
et vull anar a trobar.
No trobo sortida.
Fora de l’espera,
no hi ha cap drecera
que em porti a oblidar.
Avui he sentit a l’estómac
quelcom que per mi és del tot nou.
Sembla que hi tingui papallones,
per dins hi ha una cosa que es
mou.
Avui l’he mirat a la cara
i m’ha envaït un temor
tan dolç com el fil dels seus
llavis,
tan fosc com la porta al seu cor.
Sóc lliure i també soc esclava
de cada paraula que em diu.
Em mira i s’atura el rellotge,
desperto cada cop que riu.
Em mata la seva mirada,
revisc quan escolto el seu nom.
M’abraça i somio desperta,
l’estimo i això ho sap tothom.
Prometo fer la seva vida
més maca, menys dura i millor,
que avui he sentit a l’estómac
l’inici d’un conte d’amor.
El miro i no sé dir qui és,
l’observo sortint per la porta.
Se’n va i em sento molt més
forta,
ja no vull que torni mai més.
Mai no m’hauria imaginat
que ell seria la persona
que em robaria la corona
després d’haver-me-la posat.
El seu nom ja no és res per mi,
les seves paraules, fingides,
tots els seus somriures,
mentides,
que em va fer empassar pel camí.
Amb ell no sentia mai por,
pensava que tot ho tenia,
pensava que bé el coneixia,
però ell m’amagava el pitjor.
Un monstre darrere els seus ulls,
malson que va començar en somni,
avui marxa i no vull que torni,
quan ja no hi és, apago el llum...
