ESTIU

            Amèrica no fa olor. O almenys això és el que recordo. Amèrica flaira a tot i no flaira a res, i penso que va passant el temps i, tot i no desprendre cap flaire, mai fa la mateixa olor. Amèrica emana totes les aromes del món alhora, tant les agradables com les desagradables. De crispetes, de gespa tallada, de motor de cotxe, de vuit hores treballades, de carretera... Els pobles petits desprenen essències campestres barrejades amb aires de ciutat, però per mi, no fan olor de res. Les grans ciutats emanen la fragància de la grandesa i la fredor amb un toc de perfum d’enveja a les zones on creixen els arbres, però per mi, no fan olor de res.

            Potser és per això que quan no oloro res, penso en Amèrica. Recordo el petit municipi de Niles, i l’església de Buchanan. La flaire de les carreteres que tallaven les extensions conreades, l’aroma de les cançons de country que s’escapaven per la finestra del cotxe. També penso en Chicago, La Ciutat Dels Vents que transporten d’un barri a l’altre les il·lusions dels seus ciutadans i les olors insípides, incolores i invisibles de totes les coses que hi ha. Igual que els colors es fonen en el negre, les olors es fonen en res. Sí, potser és per això que quan no oloro res, penso en Amèrica. O no. És possible que tingui tanta passió per recordar-la que el meu olfacte hagi oblidat el que sabia per no haver de buscar la seva memòria en cap fragància concreta, i així poder pensar-hi sempre. Sí, deu ser això. Per al meu cor, Amèrica no fa olor.