Cel llunyà i ànima presa,
i entre ells, la llibertat.
Sense nom i amb placidesa
va saltant sobre els terrats.
El sol pica a les finestres
i travessa els seus cristalls.
Sota els núvols que s’aixequen
es desperta la ciutat.
I jo, de veu estrangera
i cor desacostumat,
passejo per les voreres
d’una selva de metall.
Hi veig vides paral·leles,
em caminen al costat.
Escolto en les seves venes
mil contes per explicar.
Poc a poc el dia avança
mentre el cor se m’encongeix.
Al cel ja ha caigut la tarda
i jo intento aturar el temps.
La ciutat, des de l’alçada,
es mira amb els ulls contents
on ha arribat fins ara
i el que encara hi ha per fer.
I a la nit, la lluna blanca
es confon amb els estels
que sorgeixen de les cases
i tornen el dia al cel.
Oh, ciutat il·luminada,
algun dia, tornaré.
T’espero amb les mans lligades
en algun dels teus carrers.
No hay comentarios:
Publicar un comentario